Martingala

“Torna-li a la martingala”. Aquestes paraules les solia dir el meu avi cada vegada que sentia que es repetia una història, la mateixa història, sempre la mateixa història, deia, la història d’una enganyifa. Però, a més a més, la martingala, i així ens ho dirà Ester (Ester Martínez), és també la corretja que es precisa per tal de dominar a l’animal, orientar-lo i, inclús, dirigir-lo en una determinada direcció. És a dir, allí on se’l predisposa, allí on haurà de mirar.

I aquesta és la idea principal que, entre moltes altres capes, ens presenta el col·lectiu teatral de La SubTerranea. La de qüestionar-nos, com deia el Kant de La pau perpetua, si la servitud és la mort de la persona i la vida de l’animal. I diguem entre moltes capes perquè ben és clar que Martingala està plena d’elles. I ho està des del text fins la posada en escena, ben nugada com ho estaran els cabells de Lucía (Lucía Sáez) a l’escenari, però també amb els de tots aquells qui estan asseguts al pati de butaques, al menys, així ho hem sentit nosaltres, doncs tot esdevindrà corretja quan la llet de tot cadell quede vessada per terra. La llet, el blanc, la farina, l’orgànic, la matèria orgànica, és una constant a Martigala. I de fet, aquesta ho ha estat també a Pussy Koan, la darrera proposta de la companyia. Ara bé, si en aquest cas −i així s’especificava al programa de mà− les actrius de La SubTerranea es confessaven seguidores del Teatre Pànic d’Alejandro Jodorowski i Roland Topor, ben bé podem constatar com Martingala, semblant a Pussy Koan però diferent, continua una recerca d’investigació teatral que no vol altra cosa que configurar un llenguatge poètic propi, que no pretén oblidar els referents. En altres paraules, la decisió i el risc per unes imatges, per una manera de fer. De fet, Martingala i Pussy Koan no deixen de fer-se l’ullet, no deixen d’acariciar-se una amb l’altra desplegant els seus lligams. I de lligams, de rimes, de confessions i de nusos en trobem en ambdues. A Pussy Koan, cordes; a Martingala, fils, que van, per exemple, des de la informació i els mitjans de comunicació o la il·lusió −la il·lusió de llibertat de la que en parlava José Luís Sampedro−, per la que les nostres societats –les nostres societats civilitzades− acaben per donar forma a les nostres identitats i, per tant, per fer-nos creure que som nosaltres qui, a la fi, sense cap tipus de prejudici, inclús, amb espontaneïtat, ens construïm com a essers humans, com allò què som, quasi des de que comencem a parlar o com és el cas que ens conta Luna (Luna Soriano), quan ens diu que va començar a girar el primer dia que va entrar a la guarderia. I aquesta és una de les preguntes que no deixa de palpar-se des de l’escena: com? Com posar fi a eixe gir? Com deixar d’esperar? No és això els que ens preguntava Beckett?

La proposta que La SubTerranea ens presenta treballa per un revers, doncs tot i que el col·lectiu és conscient, doncs tot i que sap que no pot demanar-li al món la seva detenció, ens convida a fer-nos partícips de la tragèdia en la que cada dia sembla més difícil no sols tenir la possibilitat de poder escollir, sinó la de tenir la possibilitat de tenir la possibilitat. Tenir la possibilitat, en fi, de poder seguir fent sense rebutjar a allò que som, allò que creem ser, però, qui som? Així mateix, la invitació –tràgica, hem dit- se’ns presenta, entenem, com a mínim, doble, ja que si hi ha alguna cosa que aquesta vol atraure’ns no és altra que la nostra atenció, en tot cas, cap a la contemplació –la suspensió de la mirada-, però allí, sols allí, on a aquesta siga conscient, carregada de voluntat, política, diria María Zambrano.

Llavors, tot i que el temps rode, rode sense fi i correga sense parar de córrer, sense detenir-se; sense que pugam saber ja si estem als lloms del cavall del món o, pel contrari, baix d’ells, on després de ser mà d’obra poc queda ja per poder ser, Martingala no vol del nostre temps, sinó, més bé, desitja que aquest, que el nostre temps, el fem nostre, doncs nostre és. De qui si no? I per això, tot i que el món rode, tot i que ho faça invocant el nom d’un progrés amb disfressa de mentida disfressada de mentida, de festa disfressada de festa, tot i que el món viatge sense cavalls o amb aquells de la culpa, Martingala ens convida a ballar, a ballar Rowlling on the river i a detenir-nos, encara que siga per una estona, per un moment, però, per a que rumiem el ball, per a que pensem, fins i tot, per decidir, si escau, el nostre fracàs i no “entregar-nos”, al menys si no volem, com ho fa Lucía (Lucía Abellán) contra el seu voler, una vegada no pot suportar més.