Kòktel Molotov

Kòktel Molotov. Idea i dramatúrgia: Begonya Tena i Pep Ricart. Intèrpret: Pep Ricart. Il·luminació: Víctor Anton. Espai escènic: Leal Calcinera. So: Raquel Rubiano. Fotografies de Raquel Rubiano. Assistent de direcció: Juan Pablo Ricart. Producció: Goig de Teatre. Teatre de Micalet de València, 16 d’octubre de 2015.

Begoña Tena és una jove dramaturga valenciana que, com moltes altres dramaturgues de la seua promoció, no han assolit tot el reconeixement que per les seues obres s’ha fet mereixedora. No entre, per cert, en el sempre delicat tema de la més que discreta presència de les autores dramàtiques en el teatre valencià perquè això, de tan preocupant com és, ens duria molt lluny… pels camins, per exemple, de la més que feble presència del teatre escrit per dones al teatre valencià tot al llarg de la seua història. En qualsevol cas, no volia començar aquesta no crítica sense destacar-hi que entre les múltiples facetes professionals de què Begoña pot amb tota justícia enorgullir-se es troba precisament la de dramaturga. De forma semblant, volia posar l’esment, abans de passar a comentar l’obra, en el fet que Pep Ricart, un actor sòlid i dels més brillants del panorama teatral valencià, ací també llueix una més que notable habilitat com a dramaturg.

La col·laboració, per altra banda, de tots dos multiplica les qualitats de cadascú i posa al descobert una innegable sintonia, cosa que té res d’estrany ja que com a actors han coincidit en diversos muntatges, dels de que se’m fa impossible no esmentar Paco e Isabel de Paco Zarzoso i la mateixa Begonya Tena, peça breu que tancava l’espectacle Zero responsables (2010) i on tots dos actors interpretaven de forma àcidament magistral a un president autonòmic valencià turmentat per la culpa i la seua freda i calculadora esposa… un matrimoni Macbeth trasplantat a les nostres terres, vaja. No és per això cap casualitat que al començament d’aquesta obra se’ns faça l’ullet amb un acudit que als seus temps (als primers anys de govern del PP) es va fer famós i que jugava amb la fonètica del nom del primer president autonòmic d’aquell partit… Concessió sens dubte al que encara, cinc anys després, serà el primer que pensaran molts espectadors en veure associat al mateix cartell tots dos noms.

Però passem a fer cinc cèntims d’aquest Kòktel Molotov. Molt significativament, quan els espectadors  entrem a la sala ens trobem amb un munt de llibres apilats a la vora de l’escenari. Llibres antics dels que desprèn com un pòsit d’experiència. I al seu costat, Pep Ricart que ens està llegint històries, no: millor anècdotes, de la vida teatral. Empra un micròfon per fer-se sentir i fa una lectura no gens histriònica malgrat el tema; si fa no fa, presenta una certa voluntat didàctica. Històries, per cert, que suposadament les està llegint d’una revista de teatre de les que sovintejaven al nostre país, i a d’altres com Itàlia, almenys durant la primera meitat del segle XX. Per als qui no sàpien de què parle, es tractava de revistes generalment de periodicitat setmanal i que a més d’una peça teatral incloïen notícies de la vida dels actors i actrius i anècdotes diverses. Al País Valencià sense anar més lluny vam tenir algunes molt bones durant el primer terç del segle XX, com El teatro valencià o El cuento del diumenge, que alternava peces teatrals amb narracions breus.

No pensem, tanmateix, que tot l’anterior és informació sobrera i que poc té a veure amb aquest muntatge. Ben a l’inrevés: es pretén amb tot això deixar clar el que té de vindicació del teatre com a passió existencial, com a forma de viure  si ho preferiu; tampoc no és cap casualitat, em sembla, que la companyia tinga com a nom Goig de teatre, perquè d’això es tracta al capdavall: de gaudir-ne. Per altra banda, el caràcter fictici que cal suposar a anècdotes teatrals com les escoltades es veu qüestionat per la seua locució estil notícies radiofòniques, impressió reforçada a més a més pel micròfon. I un detall rellevant: Pep no les llig de cap llibre més o menys enciclopèdic, o erudit, amb tot el que aquests tenen de fonts d’autoritat, sinó d’una humilíssima revista, una mena de publicació situada fora del cànon de les publicacions serioses. Si fa no fa, el mateix que durant segles s’ha esdevingut amb el teatre, situat en la perifèria del cànon literari i, segons els gèneres, directament fora seu: sainet, melodrama… Serà precisament aquest caràcter marginal de l’activitat teatral el que ens explica que Pep Ricart inicie les seues reflexions, les seues confidències, remuntant-se als orígens del jazz, una altra manifestació artística considerada inicialment (i durant molt de temps) al marge de l’art musical.

A partir d’aquest moment, l’actor desplega davant nostre tota la seua força, la que ja va lluir en muntatges  com el Woyzzek de Büchner dirigit per Carles Alfaro (1992) o Novecento, el pianista de l’oceà d’Alessandro Baricco, amb direcció de Fernando Bernués (2001)… per no esmentar sinó un parell d’obres de les moltes que ha interpretat amb tanta solvència Pep Ricart. I ens la desplega no tant per a oferir-nos retalls de la seua biografia com per a contar-nos una història d’amor al teatre. Una història feta de retalls diversos, d’ací el mot kòktel al títol. Però no és crega pas que ens tracte d’un còctel per a passar l’estona. Que es tracte precisament d’un còctel molotov parla a les clares la funció que se li atribueix al teatre: una arma per a remoure les consciències.

I per a fer-ho, en el cas que ens ocupa a través de l’amor i la passió cap al teatre que és com dir també a la humanitat: ja sabeu que la frase “sóc humà i cap cosa humana m’és aliena” no la va escriure cap poeta èpic sinó un dramaturg llatí, Terenci. Per això mateix, no em sembla cap casualitat que l’eix de l’espectacle siga la narració escenificada de Cyrano de Bergeracd’Edmond Rostand que ens ofereix Pep Ricart. S’ha escollit significativament una obra que al seu temps (va ser estrenada el 1897) va significar un qüestionament en tota regla del teatre naturalista i una reivindicació de la poesia escènica i, per què no, de la fusteria i les convencions teatrals més òbvies.

És per això  també que en el seu relat, l’actor no amagarà, sinó tot el contrari, aquestes convencions, les de tipus argumental molt especialment; d’ací que no tinga res d’estrany que els espectadors ens permeten alguns somriure que, potser amague una miqueta de suficiència quan se’ns comenten amb una espurna d’ironia algunes d’aquestes convencions.

No ho fa res, però. Arribat el relat al cinquè acte, Ricart –que fins ara havia anat imposant-se als tòpics i a les convencions de l’obra amb la seua dicció precisa i perfectament mesurada– es farà viure la mort del protagonista només amb els seus mots. Un moment, per a mi, senzillament, del més pur teatre.

Per a defugir possibles confusions cal advertir que el treball de Ricart es fa, com a acostuma a dir-se, sense trampa ni cartró: ultra el atrezzo ja indicat (i que no tornarà pràcticament a jugar la resta de l’espectacle, l’actor no compta més que amb el suport d’una butaca (a la que, per cert, li trau un gran partit), unes teles vermelles esteses pel sòl i, això sí, un molt acurat disseny d’il·luminació, fruit de la perícia de Víctor Antón. Ah, i no ens oblidem d’un gran text que Pep Ricart sap presentar-nos-el amb elegància, precisió i sentiment. Sobretot això: molt de sentiment. El final de l’obra amb el seu petit homenatge a Eduardo de Filippo, no és tampoc cap casualitat, perquè ell és la millor prova que es pot fer gran teatre amb personatges humils, amb històries senzilles, amb una comicitat plena de dignitat i en una llengua (o un dialecte, tant se’n val) allunyada de retòriques i de grandiloqüències; i és que, sembla dir-nos aquesta obra, en això rau la grandesa del teatre: a arrelar-se a dins nostre gràcies a la força dels mots dels dramaturgs, sí, però també a la força de qui les posen en escena. Com en aquest cas, precisament.

culturarts generalitat valenciana

Centro de Documentación Escénica · Plaza Viriato s/n, primer piso · 46001 València

Solicitamos su permiso para obtener datos estadísticos de su navegación en esta web, en cumplimiento del Real Decreto-ley 13/2012. Si continúa navegando consideramos que acepta el uso de cookies. OK | Más info